OPINIÓ
El Camí del Perdó
Enric Andreu
Exercici de reflexió
Amb paper i llapis, fes una llista de persones contra les quals guardis alguna queixa, encara que sigui petita.
Pregunta’t amb sinceritat: hi ha distància entre nosaltres? Hi ha amargor? Evito aquesta persona?
Les respostes et revelaran si encara hi ha perdó pendent al teu cor.
Les Excuses més Comunes
per no Perdonar
El camí del perdó està ple d’obstacles que nosaltres mateixos aixequem. Són raons que poden semblar lògiques als nostres ulls, però que, en realitat, ens mantenen presoners.
➤ “No és just”
Aquesta és l’excusa més habitual. Confonem el perdó amb la manca de justícia. Però el perdó no anul·la la justícia; la delega. La Paraula de Déu és clara: «No us venjeu vosaltres mateixos, estimats, sinó deixeu lloc a la ira de Déu, perquè està escrit: ‘Meva és la venjança, jo retribuiré, diu el Senyor’» (Romans 12:19, BEC). Perdonar és confiar que Déu, el jutge perfecte, actuarà amb justícia en el moment i de la manera que Ell determini.
➤“No puc oblidar”
Aquest obstacle neix d’una idea equivocada. Perdonar no és tenir amnèsia. Hi ha records que no es poden esborrar, però sí que poden perdre la seva càrrega emocional i dolorosa. Déu mateix, quan perdona, diu: «Mai més no em recordaré dels seus pecats» (Hebreus 10:17, BEC). No és que perdi la memòria, sinó que decideix no fer-nos-ho retreure ni usar-ho contra nosaltres. També nosaltres podem aprendre a recordar sense que faci mal.
➤ “Perdono, però no vull veure’l més”
Aquí cal distingir entre perdó i reconciliació. El perdó és unilateral: és una decisió que tu prens en el teu cor. La reconciliació, en canvi, és bilateral: requereix el compromís i la reparació de les dues parts. El perdó és sempre un manament; la reconciliació, en canvi, no sempre és possible ni prudent (especialment en casos d’abús o relacions tòxiques). El nostre deure és mantenir el cor net i disposat, però sense exposar-nos al perill. El ministeri de la reconciliació pertany a Déu (2 Corintis 5:18), i Ell pot obrir portes que nosaltres donàvem per tancades per sempre.
La ciència contemporània comença a confirmar allò que la Bíblia ja ens havia ensenyat fa mil·lennis. Segons un estudi de l’American Psychological Association (APA), la pràctica del perdó està directament vinculada a una millora de la salut mental, a una reducció de l’ansietat i la depressió, i fins i tot a beneficis físics, com ara una pressió arterial més baixa i un sistema immunitari més fort.
La Universitat de Stanford, a través del seu Stanford Forgiveness Project, va demostrar en un estudi amb persones que havien patit pèrdues traumàtiques que l’entrenament en el perdó reduïa de manera significativa el dolor, l’enuig i l’estrès, i els permetia reprendre les seves vides amb esperança renovada.
Exercici de reflexió
Amb paper i llapis, fes una llista de persones contra les quals guardis alguna queixa, encara que sigui petita.
Pregunta’t amb sinceritat: hi ha distància entre nosaltres? Hi ha amargor? Evito aquesta persona?
Les respostes et revelaran si encara hi ha perdó pendent al teu cor.
Les Excuses més Comunes
per no Perdonar
El camí del perdó està ple d’obstacles que nosaltres mateixos aixequem. Són raons que poden semblar lògiques als nostres ulls, però que, en realitat, ens mantenen presoners.
➤ “No és just”
Aquesta és l’excusa més habitual. Confonem el perdó amb la manca de justícia. Però el perdó no anul·la la justícia; la delega. La Paraula de Déu és clara: «No us venjeu vosaltres mateixos, estimats, sinó deixeu lloc a la ira de Déu, perquè està escrit: ‘Meva és la venjança, jo retribuiré, diu el Senyor’» (Romans 12:19, BEC). Perdonar és confiar que Déu, el jutge perfecte, actuarà amb justícia en el moment i de la manera que Ell determini.
➤“No puc oblidar”
Aquest obstacle neix d’una idea equivocada. Perdonar no és tenir amnèsia. Hi ha records que no es poden esborrar, però sí que poden perdre la seva càrrega emocional i dolorosa. Déu mateix, quan perdona, diu: «Mai més no em recordaré dels seus pecats» (Hebreus 10:17, BEC). No és que perdi la memòria, sinó que decideix no fer-nos-ho retreure ni usar-ho contra nosaltres. També nosaltres podem aprendre a recordar sense que faci mal.
➤ “Perdono, però no vull veure’l més”
Aquí cal distingir entre perdó i reconciliació. El perdó és unilateral: és una decisió que tu prens en el teu cor. La reconciliació, en canvi, és bilateral: requereix el compromís i la reparació de les dues parts. El perdó és sempre un manament; la reconciliació, en canvi, no sempre és possible ni prudent (especialment en casos d’abús o relacions tòxiques). El nostre deure és mantenir el cor net i disposat, però sense exposar-nos al perill. El ministeri de la reconciliació pertany a Déu (2 Corintis 5:18), i Ell pot obrir portes que nosaltres donàvem per tancades per sempre.
La ciència contemporània comença a confirmar allò que la Bíblia ja ens havia ensenyat fa mil·lennis. Segons un estudi de l’American Psychological Association (APA), la pràctica del perdó està directament vinculada a una millora de la salut mental, a una reducció de l’ansietat i la depressió, i fins i tot a beneficis físics, com ara una pressió arterial més baixa i un sistema immunitari més fort.
La Universitat de Stanford, a través del seu Stanford Forgiveness Project, va demostrar en un estudi amb persones que havien patit pèrdues traumàtiques que l’entrenament en el perdó reduïa de manera significativa el dolor, l’enuig i l’estrès, i els permetia reprendre les seves vides amb esperança renovada.
L’Obstacle més Gran:
Perdonar-nos a Nosaltres Mateixos
De vegades, el pitjor botxí habita dins del nostre propi cap. És aquella veu que ens recorda constantment els errors, que ens acusa dient que no som dignes d’amor ni de perdó. El pensament «No puc perdonar-me a mi mateix» és freqüent, però també profundament perillós, perquè anul·la l’eficàcia de la creu.
Quan ho afirmem, estem dient —encara que sigui inconscientment— que el nostre pecat és més gran que la gràcia de Déu. Però la Bíblia proclama amb absoluta claredat: «Ara, doncs, cap condemna hi ha per als qui són en Crist Jesús» (Romans 8:1, BEC). Si Déu, qui és el més ofès pel nostre pecat, ens ha perdonat i no ens condemna, ¿qui som nosaltres per condemnar-nos? Acceptar el seu perdó és, de fet, un acte d’humilitat i de fe.
Exercici pràctic d’alliberament
Reconèixer: Confessa davant de Déu el pecat o l’error concret (1 Joan 1:9).
Rebre: Accepta verbalment el seu perdó. Digues en veu alta: «Déu m’ha perdonat. Estic net per la sang de Crist».
Renunciar: Rebutja explícitament la condemna. «En el nom de Jesús, rebutjo la condemna i l’acusació sobre aquest assumpte. Accepto la meva nova identitat en Crist» (2 Corintis 5:17).
Restaurar: Si és possible i necessari, repara el dany causat als altres.
El Perdó com a Estil de Vida: El Camí cap a la Llibertat Veritable
El perdó no és un acte puntual ni aïllat; és una actitud constant, un estil de vida que identifica els fills de Déu. És la decisió diària de no guardar rancúnia i d’alliberar els altres del deute que tenen amb nosaltres, perquè nosaltres mateixos hem estat alliberats d’un deute infinitament més gran.
Jesús va expressar aquesta veritat en el Parenostre: «Perdona’ns les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem als qui ens ofenen» (Mateu 6:12). La manera com perdonem està íntimament vinculada a la nostra pròpia experiència de la gràcia de Déu.
Veritats clau per recordar
✅ El perdó és una decisió, no un sentiment. Primer actuem en obediència, i després els sentiments segueixen el camí.
✅ El perdó no és oblit. És recordar sense dolor ni esclavatge.
✅ El perdó no justifica el mal comès; transfereix la justícia a les mans de Déu, l’únic que pot administrar-la de manera perfecta.
✅ Podem perdonar perquè primer hem estat perdonats. La nostra capacitat prové de la seva gràcia.
✅ Acceptar el perdó de Déu és la clau per poder perdonar els altres i també a nosaltres mateixos.
Una Crida a l’Alliberament
El camí del perdó és el camí de la creu. Significa morir al nostre dret a la venjança i al nostre orgull ferit, per ressuscitar a una vida de llibertat autèntica. No és un camí fàcil, però és el camí que Jesús va obrir per a nosaltres. Ell mateix el va recórrer, pregant pel perdó dels qui el crucificaven.
Avui és un bon dia per començar —o per continuar— aquest viatge. ¿Hi ha algú a qui necessitis alliberar? ¿Estàs esperant que algú “es mereixi” el teu perdó? Recorda: tu tampoc el mereixies, i et fou donat gratuïtament.
Pren la decisió. Escriu la carta que no enviaràs. Pronuncia les paraules en veu alta en la intimitat de la teva habitació. Allibera. I descobreix que, en perdonar, la primera persona que realment queda lliure ets tu.
«Sigueu amables els uns amb els altres, compassius, perdonant-vos tal com Déu us ha perdonat en Crist» (Efesis 4:32, BEC).