El món físic que percebem és només l’escenari d’un conflicte molt més profund i invisible. No es tracta d’una metàfora, sinó d’una guerra real pel destí de les ànimes humanes. La lluita del cristià no és contra altres persones —contra la “carn i la sang”—, sinó contra poders espirituals invisibles. Tal com escriu l’apòstol Pau, la nostra lluita és “contra els dominadors, contra les autoritats, contra els poders d’aquest món de tenebres i contra les forces espirituals del mal en els llocs celestials”.

L’existència d’aquestes forces malignes és una veritat fonamental de la fe cristiana, des del jardí de l’Edèn fins a la consumació final de la història. Negar la realitat d’aquests éssers espirituals equivaldria a rebutjar nombrosos passatges bíblics que parlen del seu poder sobrenatural i de la seva intervenció activa —encara que limitada— en els afers humans. Aquest escrit vol oferir un marc teològic per entendre aquesta batalla invisible, tot recorrent a principis bíblics essencials i abordant un dels casos més colpidors i tràgics de la història religiosa moderna.

Un cas poderós i alhora advertidor que subratlla la realitat d’aquest conflicte espiritual és el calvari d’una jove alemanya anomenada Anneliese Michel. La seva història, que s’inicia als setze anys, mostra una cruïlla profunda entre la ciència mèdica i els fenòmens espirituals, posant en relleu tant les limitacions de la comprensió humana com la necessitat crítica de discerniment espiritual.

Als setze anys, Anneliese va patir una convulsió greu que va portar al diagnòstic d’epilèpsia del lòbul temporal. Posteriorment fou ingressada en un hospital psiquiàtric, on també se li diagnosticà depressió. Durant cinc anys, la seva condició fou tractada amb medicació psiquiàtrica, però els símptomes no milloraven: empitjoraven. Als vint anys començà a sentir veus que li deien que estava “condemnada” i que “es podriria a l’infern”. També desenvolupà una intolerància extrema envers objectes religiosos, afirmant que medalles i imatges de sants “resplendien amb tanta intensitat que no ho podia suportar” i que la terra d’una font sagrada cristiana “cremava com foc”.

L’ineficàcia de la medicina secular per alleujar el seu turment portà la seva família i comunitat a convèncer-se que patia una possessió demoníaca. Aquesta conclusió tràgica la conduí a una sèrie d’exorcismes i, finalment, a la seva mort.

Aquest cas ens obliga a enfrontar-nos a una realitat complexa. Els metges que testificaren al judici afirmaren que les manifestacions de “possessió demoníaca” eren efectes psicològics de la seva estricta educació religiosa i de l’epilèpsia. Però aquesta perspectiva obvia un aspecte crucial de la batalla espiritual: l’arma principal de l’enemic és l’engany i la subversió de la identitat.

“Les veus que sentia Anneliese que li deien que era “condemnada”i “no sóc res” no eren pensaments aleatoris”

Les veus que sentia Anneliese —que li deien que era “condemnada”— i la seva posterior carta confessant “no sóc res; tot en mi és vanitat” no eren pensaments aleatoris, sinó un atac directe i calculat contra el seu sentit de ser i la seva posició davant Déu. Quan l’enemic aconsegueix convèncer un creient que és “no res” o “condemnat”, anul·la la seva autoritat espiritual i el fa vulnerable als seus enganys. La progressió tràgica de la seva malaltia, de condició mèdica a situació percebuda com espiritual, subratlla un principi fonamental: la batalla per una vida humana pot tenir dimensions tant físiques com espirituals, i el fracàs a l’hora de tractar-ne qualsevol de les dues pot conduir a un desenllaç devastador.

Una jove de 24 anys, escèptica sobre el món espiritual, va venir a casa meva acompanyada de la seva mare, profundament preocupada. Malgrat anys de tractaments psicològics i psiquiàtrics sense èxit, la seva situació havia empitjorat. Acceptant de mala gana la proposta de la seva mare, la noia va permetre que preguéssim per ella.

Just al començar, va caure a terra presa de convulsions. En un primer moment, em vaig espantar, però Déu em va indicar que continués. A través de l’oració d’alliberament, vaig expulsar els esperits que li causaven el turment. Després d’un crit potent, les convulsions van desaparèixer. Des d’aquell dia, mai més ha tornat a patir un atac epilèptic ni ha sentit veus.

Aquesta experiència va ser un punt d’inflexió radical. Poc després, la jove es va batejar i es va integrar en una comunitat de fe. Actualment, casada i amb fills, la seva vida és un testimoni viu del poder transformador de Déu. Ella reconeix constantment la gràcia rebuda, mentre que jo, amb humilitat, li recordo que l’obra va ser del Senyor i que ella ara pot compartir la seva pròpia història, un testimoni de fe i esperança.