IN MEMORIAM · FAMÍLIA MUNIESA VERS
Anna Vers Montfort (1930 - 2026): una vida al servei del Senyor i del proïsme
Anna Vers Montfort, va néixer a Terrassa el 12 de gener del 1930. La quarta de cinc germanes, filles del forner Josep Vers Palomas i Montserrat Montfort Massana.
Quan l’Anna tenia uns deu anys, va contraure el tifus. La malaltia la va portar a la vora de la mort, es va acomiadar de la família, però ella sabia que Déu l’esperava. Molts van morir, Déu la va deixar aquí, tenia un propòsit. La recuperació per tornar a caminar va ser lenta i dolorosa. Aquella experiència la va apropar a Déu. En l’adolescència va sentir el cridament de servir al Senyor. Es congregava a l’església Ebenecer de Terrassa, on Don Samuel Vila n’era el pastor, gaudia de l’escola dominical i de la seva esposa la Sra. Lidieta Vila, a qui l’Anna admirava molt. Va viure l’experiència de l’església a les cases durant la clandestinitat, era l’any 1945, ella coneixia totes les cases on es feia culte i gaudia d’aquelles reunions plenes de fervor.
Roma, en David i la crida missionera
Va triar un home de fe, en David Muniesa, un noi de l’Estartit que tenia 15 anys, molt alt i prim. Treballava al camp i era fill de pastor. Se’n va enamorar i es van casar el 27 d’abril del 1958. Va fer equip amb ell per servir junts el cridament que compartien. Abans, però, va decidir preparar-se a l’Institut per a senyoretes “Betània” de Roma, ja que a Espanya no existia cap i l’únic seminari clandestí era per pastors. Tenia la seva Bíblia en italià que va conservar tota la vida. Va estudiar l’italià a l’escola Berlis de Barcelona abans d’emprendre el viatge cap a Roma. Estudià durant un any abans de casar-se i iniciar l’aventura missionera. No es va establir ni va fer arrels per estar sempre disponible per canviar de lloc quan Déu els enviés d’una banda a l’altra.
De Palamós a les Canàries
L’Església baptista de Palamós va ser la primera on van servir just acabats de casar. A Prop del mar, en aquell poblet de l’Empordà, el jove matrimoni treballava i servia amb il·lusió. Allà va néixer la primera filla, l’Eunice. En les activitats de l’església, organitzaven festes com Nadal, amb les representacions del pessebre i obres de teatre com les que feien a la seva església de Terrassa. Eren molt feliços, quan, el marit, el pastor David Muniesa va rebre una trucada de la Unió Baptista, UEBE, on els oferien plantar una església a Canàries. La resposta havia de ser urgent, no tenien gaire temps per decidir. En David sempre havia desitjat anar a les missions de l’Àfrica i aquesta oportunitat l’enviava molt a prop. En David va marxar a les Canàries en vaixell i l’Anna amb la seva petita Eunice va anar a casa de la seva mare esperant notícies del seu marit, que buscava un lloc per fer les reunions i a l’hora poder viure-hi. En ser una església clandestina, va trigar tres mesos a trobar el lloc adient i l’Anna, finalment, va poder viatjar en un petit avió per retrobar-se amb en David a Las Palmas de Gran Canaria. En David també anava a predicar a Tenerife on ja hi havia una església consolidada i l’Anna es quedava tota sola, en aquell lloc nou lluny de tot amb la petita Eunice, però aquella gent tan diferent de costums i maneres, era càlida i l’Anna ben aviat va fer amics. Allà va néixer la segona filla, la Lídia. El petit grup que es reunien a casa seva, anava creixent. Uns joves que treballaven al port pintant vaixells, anaven a les reunions i l’Anna els hi feia cafè, ajudaven al pastor David a pintar i reparar el nou espai de reunions en el carrer Ingeniero Salinas. L’Anna els va dir que volia conèixer a les seves dones i ben aviat hi van fer amistat. Era feliç en aquell nou món i s’hi va adaptar ràpidament. Explicava, que, en el parc de San Telmo es trobava amb les dones dels militars que es queixaven de la falta de comoditats que gaudien a la península, a l’hivern encara que no feia fred treien els elegants abrics. Ella, l’Anna, les animava a gaudir d’aquella terra preciosa i acollidora.
Figueres, una casa oberta
Després de tres anys, van haver de deixar l’església que havia crescut i ja se sostenia sola, llavors els van destinar a l’església Baptista de Figueres, curiós i significatiu que el seu pare, l’Antoni Muniesa també havia sigut pastor a Figueres.
En la nova casa pastoral, un pis gran, enguixat, per pintar, sense mobles, amb una llar de foc, hi feia molt de fred. L’any 1962, en una gran nevada, naixia el fill, en David.
A Figueres, a prop de l’església, passava la carretera de França que venia de la frontera. Molts estrangers visitaven l’Església evangèlica i l’Anna els rebia sempre amb amabilitat, també, els nois creients que feien el servei militar a Sant Climent, amb els pastors Muniesa trobaven un refugi familiar. Els diumenges, l’Anna, feia dinar per la família i també per les visites constants que rebien, compartien tots plegats uns macarrons amb foie gras boníssims. Uns holandesos, veient els pocs aliments que hi havia a la cuina els hi van portar uns grans bistecs, com també el mossèn del poble els hi va donar llaunes d’oli, ja que hi havia molta escassetat durant aquells anys a Figueres. L’Anna no es va queixar mai del contrast de viure en una llar on hi havia el forn de pa, els sacs de farina i sucre, i les coques que feia el seu pare, on sempre hi havia diners al calaix de la botiga, però al costat del David mancaven a vegades els aliments, però ella, agraïda, parlava de l’aliment espiritual i era feliç al costat del seu estimat David. En aquells anys també portaven les esglésies de l’Escala, Girona, Palamós i Palafrugell.
Tornar a Terrassa, al barri de Ca n’Anglada
L’Any 1969 la família Muniesa es dirigia a un nou lloc per servir al Senyor, a Terrassa, la ciutat on havia nascut l’Anna. Ella coneixia a molta gent, quan uns quants anys enrera despatxava el pa al forn de casa seva, al carrer Miquel Vives cantonada amb Pau Marsal. Molt abans de casar-se, pujava al terrat de casa, mirant les vistes als camps del barri de Ca n’Anglada i pregava. Demanava a Déu per tots els nouvinguts. Era la postguerra, el pa es venia amb restriccions i l’Anna s’interessava per llegir les llistes de la “Cartilla de racionamiento” on corresponia a cada família el pa moreno de mida petita, mitjana o gran. Ella recordava els noms i la procedència d’aquells immigrants andalusos, arribats amb molta pobresa. Alguns vivien en coves excavades en la terra, famílies amb els qui ella va mostrar sempre afecte i simpatia.
Després de molt de temps i rodar món, tornava a Terrassa, al barri de Ca n’Anglada on va poder servir a les famílies per les quals havia estat pregant anys enrere quan era joveneta.
Cinquanta anys a l’Església Bethel
Eren els anys 70, un barri amb moltes mancances socials. L’Anna es va dedicar a la infància i la joventut del carrer, i va formar un grup d’infants que assistien a l’Escola dominical. Sempre dedicada a la cura del grup de dones, tenint cura de les seves dificultats personals i fent comunitat amb la Unió femenina baptista missionera. Era constant visitant als malalts a l’hospital i als avis de les residències. També li agradava fer visites a les cases, o mantenir el contacte per telèfon, sempre deia que les visites havien de ser curtes i freqüents per no atabalar. Tenia una llarga llista de telèfons escrita a mà de tothom. Van ser cinquanta anys de servei a l’Església Bethel de Terrassa, sempre al costat del seu estimat David. En els darrers anys de ministeri va ser de molt valor la dedicació a les famílies de la immigració de Llatinoamèrica. En el mateix barri, coincidint amb el mossèn Lluís Bonet, va participar en el moviment ecumènic creant lligams de fe compartida i d’amistat, alhora que en el context del diàleg intercultural i religiós va ser molt estimada per les dones nouvingudes d’origen magrebí que varen participar en l’entitat social Manantial de vida.
L’Anna va trobar el seu lloc de confort a l’ombra d’en David, brodant el seu paper de “dona de pastor” però va brillar amb llum pròpia. Sempre discreta, elegant, propera… Va ser un exemple de bondat i sinceritat, un cor disposat a servir al Senyor i al proïsme. Ha estat d’inspiració pels qui la van conèixer.