MOMENTS · DOL I FE
Urda: quan el tren s’atura i la fe pregunta on és Déu
El 28 d’octubre, poc abans de les nou del matí, un AVE de Renfe va xocar contra un tren d’Iryo aturat a prop d’Urda, a Toledo, a la línia d’alta velocitat entre Madrid i Andalusia. Els balanços publicats parlen d’almenys 69 morts i més de 180 ferits. És el segon gran accident ferroviari de l’any, després del descarrilament d’Adamuz, a Còrdova, el 18 de gener, amb 46 víctimes mortals.
Les xifres són fredes. Darrere de cada una hi ha una cadira buida en un sopar, un mòbil que ja no contesta, una família que encara espera que algú truqui a la porta per dir que tot ha estat un error. La investigació sobre les causes continua, i caldrà que arribi fins al final. Però avui, a moltes cases, la pregunta no és tècnica. És la més antiga de totes: on era Déu?
No córrer a respondre
La Bíblia no prohibeix aquesta pregunta. La fa seva. Els salms estan plens de crits que no s’endolceixen: «Fins quan, Senyor?». Job va perdre-ho tot, i els amics que el van venir a consolar ho van fer bé mentre van callar. El problema va començar quan van obrir la boca per explicar-li per què li passava. Davant del dolor dels altres, la primera forma d’amor sovint és el silenci que acompanya.
Per això convé evitar frases que fan mal encara que es diguin amb bona intenció: «Déu ho ha volgut així», «tot passa per alguna cosa», «ara és en un lloc millor». Potser algunes contenen una part de veritat, però dites al costat d’un taüt sonen a sentència, no a consol.
Un Déu que no mira des de lluny
La fe cristiana no ofereix una explicació que faci desaparèixer el misteri del mal. Ofereix una cosa diferent: un Déu que no s’ha quedat fora del sofriment. Jesús va plorar davant la tomba del seu amic Llàtzer, tot i saber el que faria minuts després. A la creu va cridar amb les paraules d’un salm: «Déu meu, per què m’has abandonat?». El Déu de l’evangeli coneix el dol des de dins.
I l’evangeli no s’acaba al Divendres Sant. La resurrecció és la promesa que la mort no té l’última paraula, que hi haurà un dia en què Déu eixugarà tota llàgrima. Aquesta esperança no treu el dolor d’avui, però li impedeix convertir-se en desesperació.
Què pot fer una església
Moltes esglésies, i també la Federació d’Entitats Religioses Evangèliques d’Espanya, han expressat el condol a les famílies. Però el condol té més força quan baixa a la vida concreta. Es pot pregar amb noms i cognoms per les víctimes de la teva ciutat. Es pot portar un plat a qui no té forces per cuinar, acompanyar un tràmit, escoltar sense mirar el rellotge. I, setmanes després, quan tothom ja haurà oblidat la notícia, es pot continuar trucant.
Si avui ets tu qui pregunta on és Déu, no tinguis por de dir-li-ho. Ell pot sostenir la teva pregunta. I potser, enmig del silenci, descobriràs que no estàs tan sol com et sembla.