Tradicionalment els maçons es reuneixen en lògies. Una lògia maçònica no és estrictament un espai físic, com tampoc una església ho és per als cristians, sinó que la conforma el conjunt de persones que formen la lògia. A l’indret on es reuneixen, els maçons l’anomenen taller. I en aquest taller hi trobem dos espais ben diferenciats: el temple, lloc on es realitzen els rituals maçònics o tingudes i la resta de l’espai que no forma part del taller s’anomena passos perduts.
El nom de passos perduts no és un nom tret a l’atzar. Segons els principis maçònics, una persona abans d’iniciar-se es troba perduda, mancada de la veritat, i només entrant al temple i essent acceptada en una lògia, posrà conèixer aquesta veritat. Mentre no ho faci, vagarà errant per la vida, en passos perduts
És precisament en uns passos perduts on va començar, fa més de quinze anys, la meva experiència com a maçó. Jo buscava a Déu. I vaig creure trobar-lo en el sí d’una lògia. No obstant, la realitat és que els passos perduts que hi ha al voltant del temple maçònic continuen un cop hi entres.
Una mica d’història…
La maçoneria és una institució iniciàtica creada l’any 1717 a Londres, a la taverna de Goose and Gridiron. Per aquells anys Anglaterra vivia fortes tensions polítiques, a causa de la disputa pel tron d’anglaterra, lliurades per dues dinasties reials que se’l disputaven: la dinastia dels Estuard i la dinastia dels Hannover. Al marge de les pretensions polítiques i econòmiques, en aquest conflicte dinàstic es plantejava la pugna entre catòlics i protestants, seguidors dels Estuard, els primers, i partidaris dels Hannover, els segons.
És doncs en aquest marc de conflicte religiós que la primera lògia es constitueix a la taverna londinenca amb la intenció de protegir a cristians, catòlics i protestants, dels desitjos de poder dels seus monarques.
Els constructors de catedrals, precursors de la maçoneria moderna
Així doncs, aquests primers cristians són els fundadors d’una institució que pretendrà fugir de les lluites dinàstiques i deixar fora del temple les diferències per compartir la fe que els uneix. El funcionament de les primeres lògies, i en bona mesura, de totes les futures lògies que s’hauran de fundar en el futur, es van inspirar en el gremi dels constructors de catedrals. Organitzat en graus, que assenyalaven la destresa i domini de l’ofici, el gremi protegia amb zel l’art de la construcció i era molt curós amb la comunicació d’aquests coneixements; de la mateixa manera, les lògies maçòniques modernes s’organitzen en graus que protegeixen diferents nivells de coneixement iniciàtic i que només són comunicats quan la lògia en el seu conjunt considera que el candidat a rebre aquest coneixement, està preparat.
De nou el pecat original…
En els moments d’escriure aquest article, la guerra d’Ucraïna fa més de quatre mesos que dura.
I em ve a la ment el paper de les esglésies, moltes d’elles evangèliques, que lluny de refugiar-se surten al carrer (inclús entre els bombardejos) a pregar per la pau i a refermar la seva fe en que Jesús acomplirà la seva bona voluntat.
És precisament en moments durs, en situacions desesperades on la nostra fe és provada. On posem damunt la taula allò en el que creiem. Quan podem comprovar si en aquella taula hi és Jesús o només hi som nosaltres. Quelcom semblant va succeir fa tres-cents anys, però amb una resposta molt diferent. Davant les tensions, revoltes i guerres dinàstiques de finals del segle XVII i principis del segle XVIII, molts cristians van preferir confiar en el seu propi enteniment, i el que és pitjor, desconfiar del que Déu podia fer. Van intentar ser senyors del seu propi destí.
Ja he explicat que en les lògies es comunica un coneixement iniciàtic. Aquest coneixement iniciàtic no és res més que una interpretació humana de l’Escriptura. Una interpretació que pretén fer comprensible com el Mal pot amenaçar a qui té fe (com si l’Escriptura no ens advertís d’aquesta realitat) i en el fons, una reinterpretació del capítol tercer del Gènesi. Perquè si jo puc arribar entendre la dimensió del Mal, també podré entendre la dimensió del Bé i aleshores ja no em caldrà Déu.
Aquest és el gran pecat de la maçoneria moderna. En un moment de debilitat, a causa d’un conflicte que amenaçava a cristians, la serp reneix de nou per generar el dubte sobre la bona voluntat de Déu, apartant Jesús. Però el que no sabien (i la maçoneria segueix sense saber encara) que aparta als seus membres de la Gràcia infinita de Déu.
Els passos perduts que mai s’acaben…
Deu anys de la meva vida han estat el preu que he pagat per arribar a aquesta veritat. Jo no vivia en el context de cap guerra religiosa ni geoestratègica. Lluitava amb les meves inseguretats i especialment amb un buit existencial terrible. Vaig buscar a Déu a la maçoneria, encisat pel clima de llibertat i lliure pensament -que en realitat no és tal, perquè com a tota institució humana i hi ha conflicte-. Però allí només hi havia qui ens enganya. Qui ens distreu de confiar en Aquell que ens ha creat, ens ha donat la vida, i ha disposat un camí de propòsit i plenitud.
Una vegada em van preguntar si la maçoneria és una institució satànica. La resposta és, a la vegada, sí i no. No, si veiem a Satanàs com un monstre horrible que debora cruelment a les persones deixant tolls de sang per allà on passa. Però sí ho és perquè l’enemic és més subtil (en el fons, potser millor que fos un monstre, així el reconeixeríem més fàcilment quan actués), generant-nos confusió i engany, fixant-nos la mirada en nosaltres mateixos, enganyant-nos amb les mentides atractives de l’autorealització i prometent-nos una autosalvació que ens empeny, igual que el fill pròdig en el seu viatge de perdició, a uns passos perduts que mai s’acaben… si no fos perquè Déu ens està esperant, com em va esperar a mi.