La ciència ha desmentit l'espiritualitat?

La suposada resposta en aquesta qüestió és bastant clara i és la següent: Segurament els descobriments de la ciència moderna han intentat demostrar que l’espiritualitat bíblica és insostenible. Tot i així, hi ha falses suposicions fonamentals incorporades en la pròpia pregunta. La més òbvia d'elles és la creença popular que el mètode científic pot realment provar les coses.

a ciència empírica es basa en el que els filòsofs anomenen el mètode inductiu, les conclusions científiques mai ofereixen una certesa, només probabilitats. El mètode inductiu és el principi de la recerca científica que comença amb una observació específica per finalment oferir una generalització sobre el que ha estat observat.

Un exemple del mètode inductiu sería que tots els gossos que he trobat tenen quatre potes, així que la meva conclusió és la generalització de que tots els gossos tenen quatre potes.

Però la meva conclusió no es dedueix d’una veritat universalment coneguda, sinó que es basa en una exposició limitada dels fets i per tant és només una declaració de probabilitat.

Ens fem la pregunta

Encara que aquestes coses són compreses pels filòsofs de la ciència, el públic en general sovint no és conscient de la naturalesa del món empresarial científic. La majoria de les persones que es fan la pregunta sobre si la ciència ha desmentit l’espiritualitat, o el cirstianisme o la religió… assumeixen que el cristianisme és un salt cec en la foscor. El cristianisme, diuen, no es preocupa per les proves, sinó que es crea tot en l’absència de proves, o fins i tot, contrari als fets coneguts. No obstant això, la fe no és un salt de ceguesa. Més aviat, és un fonament. Tota la ciència es basa en alguna mena de fe. Per exemple, hem de creure que hi ha un món real de matèria, i aquest món ens és accessible i està correlacionat amb els nostres sentits. Hem de creure que les nostres ments ens donen informació fiable sobre aquest món. Hem de creure en el llenguatge i les matemàtiques, en la raó i la lògica i que aquests poden aplicar-se al món dels nostres sentits.

De fet, el supòsit més bàsic de la ciència és la uniformitat de la naturalesa – l’expectativa que el present i el futur seran com el passat. Però cap d’aquestes coses són provades per la ciència natural – es creu per fe. És perquè creiem en aquestes coses que la ciència en si mateixa es converteix en una disciplina significativa i intel·ligible.

Atès que la ciència es basa en suposicions de fe (creences metafísiques) que no poden ser provades, necessitem fer una pregunta diferent: Quin tipus de fe proporciona una base adequada per a la ciència? I, una altre cosa que és més important, com afecta la visió espiritual del món de cada persona als seus mètodes i conclusions en la ciència?

Per a respondre a aquestes preguntes, hem de posar les pressuposicions d’aquests diferents sistemes de fe un al costat de l’altre. Cada persona, científica o no, necessàriament nodreix una perspectiva espiritual o religiosa feta d’un nombre de creences interconnectades – el que anomenem una visió del món. Les dues visions del món representades en aquesta qüestió són el naturalisme i el teisme cristià.

El naturalisme sosté que la matèria i l’energia és tot el que hi ha. Tot l’univers està en moviment fluit, la matèria esta en constant moviment. Tot el que observem en l’univers es va crear a si mateix a partir del caos. L’univers és el producte de l’atzar, no del disseny. Els éssers humans no són més que una col·locació aleatòria d’àtoms. En contrast, el teisme cristià sosté que el Déu de la Bíblia és el creador, sustentador i redemptor d’aquest món. En lloc del buit de l’atzar, la ment del Déu trinat crea, ordena i sosté tot el que és.

Així que hi ha dos punts de partida divergents. En el primer cas, la ment de l’home finit ha de ser l’últim criteri per a la veritat, aplicant unes lleis abstractes a uns fets irracionals que l’envolten. Posa la seva fe en si mateix com a déu, creant una realitat per a si mateix. El teista cristià no posa la seva fe a si mateix, sinó en el Déu de la creació. Així que l’home no crea el coneixement o modela l’univers des de la seva pròpia ment, sinó que mira a Déu com la font última de tot el coneixement i la realitat.

Els fets no parlen per si mateixos.

Les persones amb cada visió del món estan mirant les mateixes dades o proves. No obstant això, els fets no parlen per si mateixos; s’interpreten d’acord amb una visió del món. Per tant, quan el pensador naturalista mira les proves, interpreta tot d’acord amb elles. Afirma, per exemple, que no veu disseny en el codi genètic, només gens egoistes i replicació aleatòria. Afirma que no veu a Déu revelat en els cels, sinó que veu l’evolució còsmica. Per a ell, tots els fets han de ser naturalistes i evolutius per a ser fets. El teista cristià, d’altra banda, veu totes les proves com apuntant a Déu. Els fets no són interpretats pel pensament finit i sempre canviant de la gent, sinó pre-interpretats per la ment de Déu i llegits a la llum de la revelació de Déu en les Escriptures.

Així que la idea que la ciència i l’espiritualitat s’oposen és un mite. El naturalisme com a religió té la seva ciència, i el teista té la seva ciència. És una fe o espiritualitat la que s’oposa a l’altra, no un establiment científic objectiu que s’oposa a la religió. El veritable cor de la qüestió és aquest: Quina fe fa possible el coneixement científic? Si l’univers és finalment caòtic – si tot està en moviment fluït – llavors no pots finalment saber res. Com podem creure en la uniformitat de la naturalesa en un univers impulsat per l’atzar? Com podem confiar que l’accident químic del nostre cervell ens està donant un coneixement vàlid? Si tota la matèria està en moviment, com podem aplicar lleis abstractes i universals de matemàtiques i lògica a la realitat?

És la visió cristiana del món la que pot proporcionar les condicions prèvies per a una ciència intel·ligible. És Déu qui proveeix l’ordre, l’estructura i la regularitat que fan al cosmos racional. I ens ha fet a la seva imatge, amb ment i esperit diferents de la matèria, capaços de explorar i comprendre el món. És la naturalesa donada per Déu a l’home que viu en el món de Déu el que fa possible la ciència. Sense aquesta fe no hi ha ciència de la qual parlar.

comparteix l'article