Les persones amb cada visió del món estan mirant les mateixes dades o proves. No obstant això, els fets no parlen per si mateixos; s’interpreten d’acord amb una visió del món. Per tant, quan el pensador naturalista mira les proves, interpreta tot d’acord amb elles. Afirma, per exemple, que no veu disseny en el codi genètic, només gens egoistes i replicació aleatòria. Afirma que no veu a Déu revelat en els cels, sinó que veu l’evolució còsmica. Per a ell, tots els fets han de ser naturalistes i evolutius per a ser fets. El teista cristià, d’altra banda, veu totes les proves com apuntant a Déu. Els fets no són interpretats pel pensament finit i sempre canviant de la gent, sinó pre-interpretats per la ment de Déu i llegits a la llum de la revelació de Déu en les Escriptures.
Així que la idea que la ciència i l’espiritualitat s’oposen és un mite. El naturalisme com a religió té la seva ciència, i el teista té la seva ciència. És una fe o espiritualitat la que s’oposa a l’altra, no un establiment científic objectiu que s’oposa a la religió. El veritable cor de la qüestió és aquest: Quina fe fa possible el coneixement científic? Si l’univers és finalment caòtic – si tot està en moviment fluït – llavors no pots finalment saber res. Com podem creure en la uniformitat de la naturalesa en un univers impulsat per l’atzar? Com podem confiar que l’accident químic del nostre cervell ens està donant un coneixement vàlid? Si tota la matèria està en moviment, com podem aplicar lleis abstractes i universals de matemàtiques i lògica a la realitat?
És la visió cristiana del món la que pot proporcionar les condicions prèvies per a una ciència intel·ligible. És Déu qui proveeix l’ordre, l’estructura i la regularitat que fan al cosmos racional. I ens ha fet a la seva imatge, amb ment i esperit diferents de la matèria, capaços de explorar i comprendre el món. És la naturalesa donada per Déu a l’home que viu en el món de Déu el que fa possible la ciència. Sense aquesta fe no hi ha ciència de la qual parlar.