NOTÍCIES · LLIBERTAT RELIGIOSA
700 pastors han mort esperant: l'Estat «fa justícia» als evangèlics 49 anys després que als capellans (i encara hauran de pagar de la seva butxaca)
El Consell de Ministres ha aprovat el Reial Decret que permet als pastors evangèlics i adventistes computar com a cotitzats els anys de ministeri anteriors al 1999. La notícia és bona. La història que hi ha al darrere és una vergonya nacional que cap ministre ha volgut explicar sencera.
Dimarts 22 de setembre de 2026, el Consell de Ministres va aprovar un Reial Decret que la ministra d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, Elma Saiz, va presentar amb aquestes paraules: «Es tracta d’una mesura que fa justícia amb un col·lectiu de persones perseguit durant la dictadura». El decret permet que els ministres de culte de les esglésies de la FEREDE que van exercir abans del 1999 (i els adventistes que ho van fer abans del 1987) vegin reconeguts aquells anys com a períodes cotitzats a la Seguretat Social, amb accés a pensions de jubilació, incapacitat permanent, viduïtat i orfenesa, i amb efectes econòmics retroactius a l’1 de gener del 2015.
Fins aquí, la nota de premsa. Ara, la lletra petita que ningú ha llegit en veu alta.
La xifra que hauria d'obrir tots els telenotícies
Segons les dades de la mateixa FEREDE, més de 1.200 pastors van exercir el ministeri durant el franquisme i la Transició sense poder cotitzar, perquè l’Estat no els reconeixia ni com a treballadors ni com a ministres de res. D’aquests, prop de 700 ja han mort sense veure reconegut un sol dia de servei, i moltes de les seves vídues han passat la vellesa sense cap prestació. Quan la ministra parla d’un «col·lectiu perseguit», no és una figura retòrica: parla d’homes que van tenir les esglésies tancades per la policia, que van ser multats per predicar i que van criar famílies amb ofrenes de congregacions de trenta persones.
Mentrestant, els sacerdots catòlics secularitzats van obtenir el 1977 (l’any de les primeres eleccions democràtiques, ni més ni menys) el dret a computar retroactivament els anys de ministeri. Quaranta-nou anys de diferència. Mig segle exacte de ciutadans de segona.
Un Estat condemnat dues vegades que va necessitar catorze anys per obeir
Que això és discriminació no ho diu Presència Evangèlica. Ho va dir el Tribunal Europeu de Drets Humans l’any 2012, quan va condemnar Espanya en el cas del pastor Francisco Manzanas Martín per vulnerar la prohibició de discriminació per raó de religió: 3.000 euros d’indemnització i 6.000 de costes. Ho va tornar a dir el Tribunal Suprem el 2017, quan va anul·lar parcialment el Reial Decret 839/2015 (el primer intent de «solució», que va resultar ser un pedaç) i va parlar obertament d’una «llacuna normativa» que deixava els pastors pitjor tractats que el clergat catòlic.
Dues condemnes. Catorze anys des d’Estrasburg. Nou des del Suprem. Un decret el 2015 que no servia. I ara, el 2026, el segon intent. Si un ciutadà trigués tant a complir una sentència, ja tindria l’embargament a casa.
«Pagament efectiu del cost del capital»
I aquí ve la part que la nota de Moncloa amaga en una frase tècnica. Per activar aquestes prestacions, els interessats hauran de fer «el pagament efectiu del capital cost que determini la Seguretat Social». Traduït: els pastors hauran de pagar de la seva butxaca les cotitzacions que l’Estat no els va deixar fer quan els tenia sota vigilància de la Brigada Político-Social. Homes de vuitanta i noranta anys hauran de treure un capital que no tenen per comprar un dret que als capellans se’ls va regalar el 1977.
La FEREDE ho ha vist venir. La seva secretària executiva, Carolina Bueno, va celebrar la notícia amb «alegria, encara que cauta», i va deixar clar que «podrem parlar de veritable reparació quan sabem l’abast concret»: requisits d’acreditació, terminis, imports i procediment. El diable, com sempre, és als annexos del BOE.
Per què això ens interpel·la com a església
Seria fàcil escriure aquest article com una queixa gremial. No ho és. És una qüestió de què diu de nosaltres com a país que l’Estat espanyol hagi trigat mig segle a admetre que un pastor de Terrassa o de Reus que va predicar el 1965 amb la policia a la porta treballava tant com un rector de parròquia.
Però també ens interpel·la a nosaltres. Perquè durant aquestes dècades, moltes esglésies evangèliques han preferit no fer soroll. Hem après tan bé a ser minoria discreta que hem oblidat que Pau va exigir els seus drets de ciutadà romà quan el volien assotar sense judici (Fets 22:25). Reclamar justícia no és mundanitat; és fer el que Déu mana: «Defenseu el feble i l’orfe, feu justícia al desvalgut i al pobre» (Salm 82:3). Els nostres pastors ancians i les nostres vídues són, literalment, els desvalguts d’aquest salm.
I hi ha una lliçó més dura. Set-cents homes han mort esperant. Molts d’ells no van rebre mai un sou digne ni de l’Estat ni de les seves pròpies esglésies, que consideraven que «el Senyor proveirà» era un pla de pensions. El Senyor proveeix, sí, però l’apòstol també va escriure que «l’obrer és digne del seu salari» (1 Timoteu 5:18), i ho va escriure parlant precisament dels ancians que presideixen l’església. Si l’Estat va ser injust, les esglésies que van deixar els seus pastors sense cap previsió no van ser exemplars.
El que cal exigir ara
El decret és un pas. Però un pas que arriba tard, incomplet i amb factura. Cal que el desplegament al BOE respongui tres preguntes: quin serà l’import real que hauran de pagar homes de noranta anys per «comprar» els seus propis anys de servei; si les vídues dels 700 pastors morts podran accedir a la pensió de viduïtat sense que ningú pagui aquest capital; i per què el reconeixement només té efectes des del 2015, i no des del 1977, que és la data en què l’Estat va decidir que els capellans sí que comptaven.
La ministra ha dit que això «fa justícia». La justícia bíblica no és només reconèixer un dret; és restituir-lo sencer i a temps (Lluc 19:8). Fins que no ho sigui, els evangèlics d’aquest país tenim tot el dret, i el deure, de seguir molestant.
Fonts: Actualidad Evangélica (22/9/2026), Protestante Digital, elDiario.es, LegalToday (23/9/2026), Sentència TEDH Manzanas Martín c. Espanya (2012), Sentència del Tribunal Suprem (2017).