El mirall d’una guerra sense redempció

Des del 7 d’octubre de 2023, el món observa com el conflicte entre Israel i Hamas s’ha convertit en una de les tragèdies humanitàries més greus d’aquest segle. L’atac inicial de Hamas contra població civil israeliana —una acció planificada i executada amb caràcter militar— va provocar una resposta d’Israel d’una duresa sense precedents: més de 68.000 morts palestins segons l’Associated Press (18.10.2025), centenars de milers de ferits i una destrucció que ha deixat Gaza reduïda a runes.

Cap bàndol pot reivindicar la victòria moral. Hamas ha instrumentalitzat el seu propi poble; Israel ha perdut la mesura del poder. Entre l’un i l’altre, la població civil s’ha convertit en camp de batalla i testimoni d’una tragèdia repetida.

El càlcul de Hamas

Hamas no va actuar a cegues. Sabia que qualsevol atac d’aquella magnitud desencadenaria una resposta militar massiva. Els precedents de 2008, 2014 i 2021 ja ho havien demostrat. Tot indica que el seu objectiu era forçar un intercanvi de presoners i situar la causa palestina al centre de l’escena internacional.

Les dades parlen soles:

– Novembre de 2023 → 150 presos palestins alliberats per 50 hostatges israelians.

– Febrer de 2025 → 369 presos per 3 hostatges (Euronews, 15.02.2025).

– Octubre de 2025 → més de 1.900 alliberaments addicionals, inclosos condemnats a cadena perpètua (PBS, 13.10.2025; Reuters, 17.10.2025).

En total, més de dos mil presos alliberats en dos anys. Aquesta xifra demostra que Hamas ha aconseguit parcialment el que cercava, però a un cost humà inassumible.

El moviment, –que governa Gaza des de 2007 i no ha convocat noves eleccions– va actuar com un Estat de facto. L’atac del 7 d’octubre fou, jurídicament, una acció de guerra —no un atemptat aïllat. I, en aquest sentit, va ser també una declaració de guerra contra un altre Estat sobirà.

Per això, l’analogia amb Pearl Harbor no és retòrica: quan un govern ordena atacar civils d’un altre país, desencadena una guerra amb totes les conseqüències que el dret internacional reconeix.

El discurs del genocidi

Una part de l’opinió pública occidental, indignada pel sofriment palestí, ha adoptat el terme “genocidi” per descriure la resposta d’Israel. Però aquesta qualificació no és precisa en sentit jurídic. Segons la Convenció de les Nacions Unides (1948), hi ha genocidi quan existeix intenció d’exterminar, totalment o parcialment, un grup ètnic, nacional o religiós. Fins ara, les proves documentals apunten més aviat a una estratègia militar desmesurada i sense discerniment adequat entre objectius civils i militars, però no a un pla d’extermini sistemàtic.

Això no exonera Israel de responsabilitat moral ni política: la seva actuació viola principis bàsics del dret de guerra —proporcionalitat, protecció de civils, assistència humanitària— i converteix la seva defensa legítima en una repressió injusta.

Però confondre repressió amb genocidi és un error conceptual i moral. El llenguatge importa: quan banalitzem les paraules extremes, perdem la capacitat de discernir i, amb ella, la força de la denúncia autèntica.

El dret de guerra i el deure de compassió

El dret internacional humanitari —que neix de la Convenció de Ginebra— reconeix que fins i tot en guerra hi ha límits. No tot el que és legal és moral, i no tot el que és possible és just. L’Evangeli ho expressa d’una manera encara més radical: “Tots els qui empunyen l’espasa, per l’espasa moriran” (Mt 26,52).

El cristià no pot celebrar la destrucció, encara que sigui “necessària”. El dret de guerra pot explicar l’actuació d’Israel, però no pot justificar-la. L’Evangeli pot comprendre el dolor palestí, però no pot santificar la violència de Hamas.
La nostra mirada ha de sostenir dues veritats incòmodes alhora:

– que Israel té dret a defensar-se, però no dret a devastar;

– que Palestina té dret a la llibertat, però no dret a matar innocents per obtenir-la.

Només aquest doble reconeixement ens permet conservar la humanitat.

Una lectura evangèlica del poder i del sofriment

La història ensenya que tota causa justa pot convertir-se en excusa quan el poder la contamina. Hamas ha transformat el dolor en instrument polític; Israel, la por en doctrina d’Estat. Tots dos han oblidat que la vida és sagrada fins i tot en la derrota.

L’Evangeli no ens ofereix estratègies militars, però sí una escala de valors que pot orientar fins i tot la política internacional:
– el respecte absolut per la vida humana

– la justícia com a servei, no com a revenja

– la pau com a camí, no com a premi

Quan aquestes tres veritats s’abandonen, la guerra deixa de ser una tragèdia i esdevé una idolatria: la idolatria de la causa, de la força o del victimisme.

Potser aquest és el missatge que el món cristià hauria de proclamar avui: no hi ha causa que justifiqui la mort dels innocents, ni dolor que legitimi l’odi.

Hamas ha obtingut alliberaments; Israel ha infligit càstigs. Però cap dels dos ha guanyat res que pugui anomenar-se pau.
I potser, en aquest desert moral, l’única veu que queda és la del Crist crucificat —que no va matar ningú per salvar ningú, sinó que va assumir la violència per redimir-la.

4. D’Israel antic a l’Israel modern: la llei, la identitat i la vocació universal

L’Antic Testament presenta Israel com un poble escollit. Però l’elecció no és un privilegi, sinó una vocació: ser signe de la fidelitat de Déu i canal de benedicció per a tots els pobles.

“Et beneiré i faré famós el teu nom; i seràs font de benedicció. En tu seran beneïdes totes les famílies de la terra.” (Gènesi 12,2–3)

Aquest mandat universal conviu, tanmateix, amb un codi tribal i protector que busca mantenir la identitat del poble entre nacions idolàtriques:

“A les ciutats dels pobles que el Senyor, el teu Déu, et dóna en herència, no deixis amb vida res del que respira.” (Deuteronomi 20,16–17)

Però també s’hi llegeix l’altre extrem de la tensió:

“No oprimeixis l’estranger, ni el maltractis, perquè vosaltres vau ser estrangers a Egipte.” (Èxode 22,20)
“Quan un immigrant resideixi amb tu, no l’exploteu; estimeu-lo com a vosaltres mateixos.” (Levític 19,33–34)
Així, Israel viu entre dues fidelitats:

– la fidelitat a la promesa, que el separa

– i la fidelitat a Déu, que el compromet amb tots

Quan el poble hebreu parla de ser “poble escollit”, el sentit original no és el d’una superioritat, sinó el d’una responsabilitat humil. Déu mateix ho recorda:

“El Senyor s’ha unit a vosaltres i us ha escollit no perquè fóssiu el poble més nombrós, ja que sou el més petit de tots; sinó per l’amor que us té i per complir el jurament fet als vostres pares.” (Deuteronomi 7,7–8)
Així, l’elecció d’Israel és una elecció per gràcia, no per mèrit. És escollit no per dominar, sinó per servir; no per exalçar-se, sinó per portar la benedicció a les nacions.

D’aquí neix la idea que la “terra promesa” ha d’estar neta de tot allò que pugui contaminar la santedat del poble. L’ordre d’eliminar els “gentils” no s’entén, doncs, com a odi ètnic, sinó com a preparació escatològica: preservar la comunitat fins que Déu compleixi la seva promesa.

Aquesta mentalitat antiga no ha desaparegut. El poble jueu contemporani, especialment en els sectors més religiosos o nacionalistes, encara entén la seva existència com a part d’un designi diví: la preservació del poble d’Israel com a instrument de la redempció futura. D’aquí prové la seva resistència a fer proselitisme —no necessiten convertir el món, sinó mantenir-se fidels perquè el món sigui beneït a través d’ells.

Quan l’Estat d’Israel modern actua sota la percepció d’amenaça constant, ho fa, en part, des d’aquesta memòria teològica: la d’un poble que s’ha sentit cridat a sobreviure per poder complir la seva missió històrica. Per això, moltes decisions polítiques —represàlies, murs, assentaments, bloquejos—, encara que mogudes per raons estratègiques, tenen un rerefons teològic: la convicció que defensar la nació és defensar la promesa.

El cristianisme, però, hi introdueix una ruptura radical. Jesús de Natzaret universalitza la promesa d’Abraham i la deslliga d’un territori o d’un llinatge concret.

“Heu sentit que es va dir: Estima el teu proïsme i odia el teu enemic. Però jo us dic: estimeu els vostres enemics i pregueu pels qui us persegueixen.” (Mateu 5,43–44)

En l’Evangeli, l’elecció es converteix en obertura: ja no hi ha poble escollit contra els altres, sinó poble de Déu format per tots. L’amor substitueix la puresa com a signe de fidelitat; la misericòrdia, la separació; la compassió, la conquesta.
Així, mentre l’Israel bíblic i modern tendeix a veure la seva missió com a preservació de la promesa, el cristianisme la veu com a expansió de la gràcia. L’un defensa la terra on vindrà el Messies; l’altre proclama que el Messies ja ha vingut per fer del món sencer una terra promesa.

“No t’oblidis d’acollir els forasters: alguns, fent-ho, sense saber-ho, van acollir àngels.” (Hebreus 13,2)

Fonts: Addameer (06.2025), HaMoked (09.2025), B’Tselem (12.2024), PBS (13.10.2025), Reuters (17.10.2025), Associated Press (18.10.2025), Euronews (15.02.2025).