OPINIÓ

Quin és el pecat que porta a la mort? (1a de Joan 5)

Llegim el passatge:
(1era de Joan 5:16-19)
“Quan algú s’adoni que el seu germà peca, amb un pecat que no mena a la mort, que pregui, i li donarà vida. Això ho dic dels qui cometen pecats que no duen a la mort. Hi ha un pecat que mena a la mort; no parlo pas d’aquest, quan dic que pregui. Tota injustícia és pecat, però hi ha pecats que no menen a la mort. Sabem que tot aquell qui és nascut de Déu no segueix pecant, sinó que aquell qui va néixer de Déu el guarda, i el Maligne no el pot tocar. Sabem que som de Déu, i que el món sencer està dominat pel Maligne.“

Pregar contra el pecat
Joan reitera amb èmfasi dins d’una part clau de la carta, l’amor als germans, volem portar llum del que acaba de dir sobre l’oració. Així, l’amor als germans s’expressa en termes de pregar per la perseverança dels uns i els altres. Si un creient veu a “el seu germà”, un company de fe, caure en el pecat, ha de pregar per ell amb la finalitat que Déu li concedeixi la vida, és a dir, que Déu conservi a aquest germà en la fe. El profund valor i importància de la vida en comú amb altres creients és aquí implícit i assumit.

No obstant això, queden dues preguntes clau:
1era- Quin és el “pecat que porta a la mort”?
2na- Per què Joan “no diu” que hem de pregar per les persones que cometen aquest pecat?

Encara que s’ha discutit molt sobre la identitat d’aquest “pecat que porta a la mort”, hem de buscar pistes en el context d’aquesta carta.
1a pista: Joan s’ha preocupat especialment en la carta sobre els pecats, pecats que mostren que una persona no té vida eterna, que no esta habitant en Jesús, és a dir, pels pecats que, de fet, porten a la mort. Joan ha identificat particularment tals pecats com el rebuig de la creença en Jesús com a Messies i Fill de Déu, la falta de voluntat per a obeir a Déu i perseguir la santedat, i la falta d’amor als altres creients. Així, que “el pecat que porta a la mort” és el rebuig deliberat a creure en Jesucrist, a seguir els mandats de Déu i a estimar als germans.
2a pista: veiem el comportament dels quals pretenien enganyar els oïdors de la carta de Joan (1a de Joan 2:26). Aquesta interpretació és la que té més sentit dins del context de la carta.

Per tant, Joan no està descrivint un pecat que pugui ser comès accidentalment o fins i tot en un moment. No obstant això, tot pecat és gradual. Ningú aconsegueix la plena degradació de la nit al dia. Més aviat, tot pecat prepara el camí per a un pecat més profund i major. Per això, Joan demana als creients que preguin els uns pels altres perquè ningú s’endureixi per l’engany del pecat (similar a Heb. 3:13), de manera que finalment s’allunyi de Crist i surti de la companyia dels redimits, demostrant que mai van ser veritables creients (1ª de Joan 2:19). Les desafiadores paraules del autor de les epistoles de John Marshall 1 són adequades: “No és característic de la reunió d’oració de l’església moderna (si és que celebrem una) que preguem per membres específics que han caigut en el pecat pel seu nom. . . Les paraules de Joan són un desafiament a la qualitat de la nostra intercessió pels altres”.1

Joan ens diu que esperem que aquesta oració per altres creients sigui resposta: “Déu li donarà vida”. No es tracta d’una presumpció, sinó que podem pregar audaçment pels altres, sabent que pregar per la perseverança dels sants, preguem segons la voluntat de Déu (1ª Joan 5:15).

Finalment, com hem d’entendre el consell de Joan respecte als que cometen un pecat “que porta a la mort”? En una carta en la que Joan ha estat bastant contundent, les seves paraules aquí són molt acurades, gairebé vacil·lants. Observem que no prohibeix l’oració pels quals han comès tal pecat. Simplement, assenyala que “no” ens ha dit que “hem de pregar per això” (“no dic…”). Les seves paraules deixen la porta oberta perquè preguem, i potser en algun moment deixem de fer-ho, sense sentir-nos culpables per això.

Va arribar un moment en què Déu li va dir a Jeremies que deixés de pregar pel seu poble (Jer. 7:16; 11:14; 14:11). Jesús va dir als seus deixebles que arribaria el moment de sacsejar dels seus peus la pols d’una ciutat que no els escoltava (Mateu 10:14). Sembla que Joan reconeix que la gent pot arribar a un punt en el qual l’oració no serveixi de res. No obstant això, no sempre és clar quan s’arriba a aquest punt, per això diem que Joan no prohibeix pregar per aquestes persones. Més aviat, dona permís perquè aquesta oració cessi quan arribi el moment.

És la pecaminositat un espectre?
Perquè la diferenciació entre els pecats no sembli restar importància a la gravetat dels pecats que no condueixen a la mort, Joan s’afanya a afirmar que “tot mal és pecat”. Cap pecat és acceptable. Tot pecat és rebel·lió contra Déu (1 Joan 3:4) i es qualifica “d’injustícia” o “maldat”. Però hi ha una àmplia gamma de pecats que no són el rebuig deliberat a creure o obeir. Així, mentre mantenim l’atrocitat del pecat, també hem de mantenir la grandesa de la gràcia de Déu i la seva disposició a perdonar. Aquesta veritat sobre Déu és la que ha d’animar les nostres oracions pels altres.

Després de la discussió sobre l’apostasia, aquest verset no sols reafirma l’ensenyament de Joan sobre la santedat, sinó que també ofereix seguretat. Els que realment han nascut de Déu no continuen en el pecat que condueix a la mort espiritual. Quan naixem de Déu, som canviats de tal manera que comencem a lluitar contra el pecat, com ja ha argumentat Joan.

Els nascuts de Déu estan protegits “per aquell qui va néixer de Déu”(verset 18). Això podria referir-se a un company creient, l’oració del qual protegeix el seu germà (verset 16). No obstant és més probable que es refereixi a Jesús, destacant la connexió entre Jesús com a “Fill únic” i els creients com a fills adoptius. Jesús protegeix els fills de Déu perquè el Maligne no els “toqui”. Jesús va pregar per Pere i el va protegir de manera similar (Lluc 22:32).

Però, què significa que Satanàs no pot “tocar” al germà protegit? Sembla que Satanàs “va tocar” a Job en un sentit (Job 2:4-8, veiem el verb “tocar” en el verset 5). Jesús no va pregar perquè els seus seguidors fossin trets del món, sinó perquè el Pare els “guardés” (Joan 17:15). Com és que aquesta protecció pot deduir-se de l’experiència del “nascut de Déu”. Jesús va sofrir i va morir, però al final va ressuscitar. Així també nosaltres podem sofrir i fins i tot ser assassinats, però la nostra vida espiritual no pot ser tocada.

Pertanyem a Déu
Joan ha estat proporcionant als seus lectors proves que són “de Déu”. Si resumim la carta de Joan podriem dir que “Hem passat per les proves. Som febles i fallem i ensopeguem. Però creiem, obeïm i estimem, i per això som de Déu”.

Joan recorda als seus lectors que en l’univers actuen dues esferes clarament diferenciades. El món “està en poder del maligne”. Aquest és el “món” que no hem d’estimar (1ª Joan 2:15). En contrast amb la vida donada als creients, aquestes persones estan sota el domini del Maligne. Això hauria de fer que ens sentim agraïts i, al mateix temps, evitar que pensem que, d’alguna manera, els que s’han apartat de l’església podrien estar millor.

Això també completa la promesa de protecció del verset anterior. Sabem que estem protegits i que pertanyem a Déu, però també sabem que actualment vivim en territori ocupat per l’enemic. Joan vol que la seva audiència no es faci il·lusions sobre la dificultat de la seva situació. La victòria final està assegurada, tanmateix hi haurà batalles i baixes en el camí.

1. Marshall, Epistles of John, 248. Ibid., 250–251.

 

comparteix l'article