MÚSICA · CULTURA I FE
Rosalía, LUX i la set de transcendència: què escolta una generació?
Pocs artistes catalans han tingut mai tant ressò internacional com Rosalía. Amb LUX, el seu darrer treball, ha omplert escenaris i xarxes d’imatgeria religiosa: vels, llum, referències místiques, una estètica que recorda els retaules i les santes. La gira va passar per Barcelona amb quatre nits al Palau Sant Jordi, i el disc acumula reconeixements internacionals. A les xarxes, molts fans han convertit aquesta estètica en moda.
Més que una estètica?
Davant d’això, hi ha dues reaccions fàcils. Una és l’entusiasme ingenu: «la fe torna a estar de moda». L’altra és la crítica immediata: «s’apropien dels símbols sagrats». Totes dues es queden curtes. Un artista pot fer servir símbols religiosos per bellesa, per provocació o per una recerca personal sincera, i sovint per totes tres coses alhora.
El que sí que és innegable és que aquesta imatgeria connecta. Una generació que ha crescut lluny de les esglésies respon amb força a la llum, al misteri i a la idea de transcendència. És com si la cultura pop expressés una set que la vida quotidiana, plena de pantalles i pressa, no acaba d’apagar.
La set i la font
Agustí d’Hipona ho va escriure fa setze segles: el nostre cor està inquiet fins que reposa en Déu. Aquesta inquietud apareix a l’art de tots els temps, també al de Rosalía. Per als cristians, la pregunta no hauria de ser si l’artista és prou ortodoxa, sinó què ens diu de la gent que l’escolta i com podem respondre a aquesta set.
Una oportunitat de conversa
Si un amic t’envia un vídeo de LUX, no cal que hi responguis amb un sermó. Pots preguntar-li què l’ha tocat, què sent quan l’escolta, si creu que hi ha alguna cosa més enllà del que veiem. Moltes converses sobre Jesús comencen així, a partir d’una cançó.
L’evangeli no competeix amb l’estètica: li dona contingut. La llum que tants busquen té nom. Jesús va dir de si mateix que era la llum del món, i no ho va dir des d’un escenari, sinó caminant entre la gent senzilla.