MEMÒRIA HISTÒRICA · IBEC
Barcelona recupera la memòria dels cementiris protestants: «Vam existir i no podem ser oblidats»
Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya (IBEC) · Cementiri de Sant Andreu, Barcelona, 14 de setembre de 2026
Durant més d’un segle, els protestants de Barcelona no podien ser enterrats amb la resta de la ciutadania. Els esperava un recinte a part, tancat amb tàpies, amb una porta independent i sense cap senyal de fe. Aquest dilluns 14 de setembre, la capella del Cementiri de Sant Andreu ha acollit l’acte de recuperació de la memòria dels antics cementiris protestants de Barcelona, convocat per la Institució Bíblica Evangèlica de Catalunya (IBEC) juntament amb Cementiris de Barcelona, i amb el suport de la Direcció General d’Afers Religiosos de la Generalitat de Catalunya i del Consell Evangèlic de Catalunya.
Una quarantena de persones, entre representants institucionals, consellers i regidors del districte de Nou Barris, pastors i membres de les esglésies evangèliques, van omplir la capella en una tarda de calor intensa. L’acte va acabar amb el descobriment d’un plafó commemoratiu davant la porta, avui tapiada, per on durant dècades havien d’entrar els no catòlics al recinte protestant.
El punt de partida és la recerca Què ha passat amb els cementiris protestants de Barcelona?, de Noemí Cortès, pastora i presidenta de la IBEC, un treball que va comptar amb el recolzament d’Afers Religiosos i de Cementiris de Barcelona i que ja es va presentar a finals del 2024 en dues conferències, a l’Església Evangèlica de Gràcia i al cementiri del Poblenou. Però la feina no es va aturar aquí: la investigació ha continuat i s’ha convertit en un projecte de restitució pública amb plaques informatives als cinc recintes i el compromís d’incloure aquesta història a les visites guiades dels cementiris de la ciutat.
Cinc recintes, una història silenciada
L’estudi identifica cinc antics recintes protestants a Barcelona: Poblenou, Sant Andreu, les Corts, Sant Gervasi i Montjuïc. Eren cementiris amb entrada independent, separats de la resta per una tàpia, sense capella ni cap mostra visible de culte, on sovint s’enterrava de nit, sense cants, lectures ni predicació. Se’ls anomenava cementiri protestant, recinte lliure, cementiri civil, neutre o laic… i, de manera despectiva, corralillo o cementiri d’apestats. Hi anava a parar tothom qui moria fora de l’Església catòlica: protestants, jueus, ateus, maçons, suïcides i fins i tot els no nascuts.
No és una història només de Barcelona. Els cementiris protestants existien a bona part dels pobles i ciutats del país, fruit d’una persecució que comença amb la Reforma i es perpetua durant segles. Fins al 1831 no hi havia cap norma: els morts no catòlics es deixaven al camp fins que “desapareixien”. Una ordre de Ferran VII va fixar com havien de ser els cementiris segregats: sense església ni capella, sense cap senyal de culte i tancats per una tàpia. Amb la Constitució del 1869 i les reformes del 1870 i el 1872 la mort passa a entendre’s com un dret civil i els cementiris esdevenen municipals, però els no catòlics continuen en un espai adjacent amb porta separada. Només la Segona República, a partir del 1932, decreta que els cementiris són per a tothom i fa enderrocar les tàpies. El franquisme les torna a aixecar, i no és fins a la Constitució del 1978 que cauen definitivament.
«Els cementiris protestants estaven encerclats per tàpies perquè quedessin separats dels catòlics. Ara ja no hi són, però cal que se sàpiga que hi eren. No es pot fer com si aquí no hagués passat res: hi va haver una època en què els protestants érem perseguits i cal una restitució.»
Noemí Cortès, presidenta de la IBEC
Espais perduts, fins ben entrada la democràcia
El maltractament d’aquests recintes no va acabar amb la dictadura. El cementiri protestant de Sant Gervasi —on reposen els avantpassats de la mateixa Noemí Cortès, de l’Assemblea de Germans del carrer Terol de Gràcia— va desaparèixer cap al 1900 sense que se’n conegui el motiu; Cementiris de Barcelona ni tan sols en tenia constància fins que un plànol conservat per la investigadora va permetre’n reconstruir la pista. El del Poblenou, el més antic i el més gran, on hi havia enterrats sobretot anglesos i alemanys, va ser enderrocat el 1991 amb les reformes prèvies als Jocs Olímpics. El de les Corts va desaparèixer el 1993 per construir-hi el tanatori actual, sense deixar-ne cap constància.
El cas de Sant Andreu és especialment il·lustratiu. Construït el 1834 per a l’antiga vila de Sant Andreu de Palomar, el seu recinte protestant va passar a ser “recinte lliure” el 1939. El 1951 la comunitat jueva va acordar amb l’Ajuntament compartir-ne l’espai i, el 1978, el nom de recinte protestant va desaparèixer oficialment per convertir-se només en “recinte hebreu”. I això tot i que moltes làpides porten cites del Nou Testament, la marca inconfusible d’una tomba evangèlica. Montjuïc, el més recent (1883), és l’únic que conserva l’espai protestant, i allà, en lloc d’una placa, s’hi ha instal·lat un faristol informatiu al mig de la plaça.
«Hi era i hi continua essent»
La benvinguda va anar a càrrec de Miquel Trepat, director general de Cementiris de Barcelona, entitat que ha treballat colze a colze amb la IBEC en tot el projecte. Noemí Cortès va resumir el sentit de la recerca amb dues idees: «L’objectiu de l’estudi i de tot el que s’ha fet és la recuperació de la memòria històrica i donar visibilitat a la societat». El poble evangèlic, va recordar, «és a Catalunya des de la Reforma» i, tot i haver estat invisibilitzat durant molt de temps, «hi era i hi continua essent».
Guillem Correa, secretari general del Consell Evangèlic de Catalunya, va afirmar que els protestants són «els grans oblidats» de la història de Catalunya i va reclamar una reparació pública pels anys en què han estat «oblidats i arraconats»: «Mira que fa anys que hi ha democràcia, i encara no s’ha fet cap acte de desgreuge». Ramon Bassas, director general d’Afers Religiosos de la Generalitat, va subratllar que «la seva història és la nostra història». I Richard Sánchez, comissionat de Relacions Ciutadanes i Diversitat Cultural i Religiosa de l’Ajuntament de Barcelona, va recordar que la separació física de les confessions als cementiris era també una separació social, i que recuperar-ne la memòria és recuperar «la història social i ciutadana de Barcelona».
Davant la porta tapiada, Noemí Cortès va compartir un record personal: «Era l’únic cementiri que jo coneixia, petit i triangular, perquè no podia entrar per la porta principal, que desconeixia que existia. Quan anys més tard vaig entrar per on s’entra ara, no sabia on era. Ens tenien al marge».
Unes plaques per visitar i explicar
Des d’aquest setembre de 2026, els rètols identificatius dels antics recintes protestants ja es poden veure als cementiris del Poblenou, Sant Andreu, les Corts, Sant Gervasi i Montjuïc. Cementiris de Barcelona s’ha compromès, a més, a incorporar la història dels protestants a les visites guiades que organitza a cada cementiri de la ciutat.
Des de la IBEC us animem a fer una volta pels cementiris de Barcelona, buscar aquestes plaques i explicar-ho als vostres veïns i veïnes. No és un gest nostàlgic: és una qüestió de memòria històrica i de justícia. Vam existir, hi érem i hi continuem sent. La nostra existència no pot ser obviada ni oblidada.